Acondicionament física: Flexibilitat

Dins del món de l'esport o la fisiologia, s'entén per flexibilitat la qualitat que té l'esportista i/o els músculs d'estirar-se a fi d'adaptar-se a un nou valor d'amplitud de moviments.
A la fisiologia dels vertebrats, inclosos els humans, la mesura de la distancia quantitativa entre la posició flexionada i la posició expandida d'un múscul (o un grup de muscles) es denomina flexibilitat.
De forma general també es pot definir com la capacitat que tenen els músculs d'adaptar-se mitjançant el seu allargament a diferents graus de moviment articular. Pel que podem entendre com a millora de la flexibilitat al augment del grau de moviment articular ja sigui de manera forçada (mitjançant una força externa per aconseguir un major grau d'amplitud) o de manera natural (mitjançant les forces internes de la persona).
La majoria dels esportistes exerciten molt la qualitat de flexibilitat, per la necessitat d'un millor nivell físic.

Escalfament

L'escalfament és una fase intermèdia entre el repòs i l'activitat física. És el conjunt d'activitats prèvies a l'entrenament i té per finalitat preparar a la persona per a arribar a el rendiment en l'esforç que ha de realitzar.

Hi ha dos tipus d'escalfament:
-GENERAL: actuen tots els grups musculars i articulessis.

-ESPECÍFIC: on es treballen aquells músculs o articulacions que es faràn servir en l'activitat.

OBJECTIUS:

-Preparar a l'individu, física, fisiológica y psicológicament.
-Evitar les lesions.

VENTATGES:
-Possibilita que el cor bombegi més de pressa, per tant envia més sang als músculs.
-Permet que els pulmons captin més oxigen, necessari per a l'exercici.
-Augmenta la temperatura en els músculs facilitant l'exercici.

FACTORS A TENIR EN COMPTE:
-Començar l'escalfament de forma suau (amb carrera contínua normalment).
-Mobilitzar totes les parts del cos.
-Respirar amb tota normalitat.

ORGANITZACIÓ:
Per organitzar l'escalfament de forma ordenada cal:
- Organitzar els exercicis que anem a realitzar.
- Classificar-los per grups d'acord amb la seva finalitat.
GRUP 1: Objectiu: mobilitzar alguna articulació.
GRUP 2: Exercicis realitzats mitjançant desplaçaments.
GRUP 3: Exercicis la funció dels quals és estirar els grups musculars.
GRUP 4: Exercicis que exerciten alguna zona muscular de forma més intensa.

NORMES:
Un escalfament general ha de cumplir certes normes:
-Compondre's d'exercicis senzills, on intervinguin totes les parts del cos. Incluir exercicis de flexibilidad.
-Anar acompanyats d'una respiració normal.
-Repetir cada exercici sis vegades.
-No hem de fatigar-nos durant l'escalfament.

L'escalfament es tan important que es fa imprescindible

EXERCICIS D'ESCALFAMENT:

PRIMERA PART: Exercicis de mobilitat articular
Es pretén mobilitzar les articulacions que van a treballar en les
següents parts de l’escalfament. Amb aquesta mobilització les preparem per a una
activitat una mica més intensa d’allò habitual.
Durant 1 minut es realitzen 4 exercicis (8 a 10 repeticions cadascun).
-Per exemple: si la següent activitat és córrer, haurem de mobilitzar els turmells,
els genolls i els malucs, que són les articulacions que més
intervenen en la carrera.

SEGONA PART: Carrera i exercicis que pugen les pulsacions.
Es pretén que augmenten les pulsacions, incrementant-se la quantitat de sang
que arriba a l’interior del múscul. D’aquesta manera s’aconsegueix estar preparat per a
activitats més intenses i per a estirar-se millor. Ha de durar almenys 2 minuts. Durant el
primer minut sols es realitzarà carrera contínua i durant el següent minut carrera
combinada amb exercicis de desplaçaments.
-Per exemple: diferent formes de desplaçar-se amb carrera cap avant, cap a
darrere, en ziga-zaga, desplaçaments amb passes laterals, creuant cames lateralment,
carrera alternant amb diferents moviments de braços, ...

TERCERA PART: Exercicis d’estiraments.
Es pretén estirar els músculs per a que estiguen més elàstics i puguen
treballar millor en activitats més intenses.
Es realitzen durant 1 minut i mig, 4 o 5 exercicis. Almenys un estirament per
part del cos. Les cames necessiten algun exercici més.
S’han d’evitar els exercicis realitzats en horitzontal, es a dir, assentats o gitats
al terra, perquè aquests fan que disminuesquen ràpidament les pulsacions que
aconseguim augmentar en la part anterior .

QUARTA PART: Exercicis generals.

Futbol

De l'anglés football a questa paraula significa peu (foot) i pilota (ball).

Aquest joc es juga amb equips d'once jugadors cada un, a cada equip hi han diferents posicions de joc (davanter, defensa, porter...) el joc es tracta en desplaçar una pilota de cuir rodona a través d'un camp d'herba amb cualsevol part dels peus menys les mans i poder-la posar dins de la portería de l'equip contrari per fer un gol. L'únic jugador que pot tucar la pilota amb les mans sense ser sencionat és el porter, que és l'encarregat de protegir la portería dels xuts dels contrincants. Al camp també hi han els àrbits, els quals comproven que en tot moment es segueixin les normes.

Història:

La història del futbol sol considerar-se a partir del 1863, any de fundació de The Football Association, encara que els seus orígens, igual que els dels altres tipus de futbol, es poden remuntar diversos segles en el passat, particularment a les Illes Britàniques durant l'edat mitjana.

Els primers tipus britànics que van donar origen al futbol es caracteritzaven per la seva poca organització i violència extrema.

La formació definitiva del futbol va tenir el seu moment culminant durant el segle XIX. En 1848 representants de diferents col·legis anglesos es van donar cita a la Universitat de Cambridge per a crear el codi Cambridge, que funcionaria com a base per a la creació del reglament del futbol modern. Finalment el 1863 a Londres es van oficialitzar les primeres regles del futbol.

Des de llavors el futbol ha tingut un creixement constant, fins a arribar a ser l'esport més popular del món amb uns 27 milions de persones involucrades. Amb la primera reunió de la International Football Association Board el 1886 i la fundació de la FIFA en 1904, l'esport s'ha expandit fins a arribar a tots els racons del món. A partir de 1930 es començaria a disputar la Copa del Món, que es convertiria en l'esdeveniment esportiu amb major audiència del planeta.








Normes:

Al futbol hi han 17 normes bàsiques:

1.-Ha de ser de forma rectangular amb unes mides de 90 a 120m de longitud i de 45 a 90m d'amplada. Ha de tenir marcades com a mínim les línies de les dues àrees del camp i del mig del camp.

2.-Els equips han de ser de 11 jugadors, entre els quals s'hi inclou el porter. Es poden fer substitucions dels jugadors durant el partit.

3.-Ha de tenir forma esfèrica i ha de fer entre 71 i 68 cm de circumferència. El seu pes ha d'oscilar entre els 453 i 396g. No pot ser canviada durant el partit a no ser que l'àrbit en dongui l'autorització.

4.-L'àrbitre pot anar acompanyat de 2 àrbits auxiliars. Ell té el "poder" de sencionar a qui cregui que a comés qualsevol infrecció durant el temps del partit.

5.-Els àrbits auxiliars ajuden a deliberar a l'hora de marcar les fores de joc i quin equip saca d banda quan la pilota surt fora del terreny de joc. Adverteixen a l'àrbit quan es vol produïr un substitució.

6.-Queda prohibit que els jugadors portin cap objecte que pugui significar perill per als altres. L'equip normal dels jugadors està constituÏt per un jersei o una samarreta, uns pantalons curts, unes mitges i calçat. Els jugadors no poden jugar descalços.

7.-El partit està dividit en dues parts de 45' cada una, només l'àrbit, al final de cada part pot afegir uns quants minuts per recuperar els temps que es pot haver perdut durant el partit.

8.-El partit s'inicia després d'haver triat a sorts el camp de cada equip i quin equip sacarà, quan l'àrbit toca el xiulet, i els jugadors toquen la pilota en sentit cap a la portería contrària. Mentres els dos jugador encarregats de sacar estàn sacant, cada equip a d'estar al seu camp i fora de la rodona de mig camp.

9.-La pilota queda fora de joc quan surt fora de les línies que delimiten el camp, quan entra dins de la porteria o quan l'àrbit atura el joc per a qualsevol cosa.

10.-S'aconsegueix un gol quan la pilota passa totalment a través de la línia que hi ha entre els dos pals de la banda de la porteria.

11.-Quan un jugador està situat més a prop que la pilota de la línia contrària de meta es considera que està situat fora de joc; llevat que estigui al seu propi camp, o hi hagin 2 o més defensors entre ell i la portería.

12.-Quan un jugador comet un de les següents incorrecions:

-Donar o intentar donar una puntada de peu a un adversari
-Fer la traveta al contrari
-Saltar sobre el contrincant
-Carregar un contrari perillosament
-Carregar per darrera un adversari que no fa obstrucció
-Colpejar a un adversari o escopir-li
-Subjectar o empènyer un adversari
-Jugar la pilota amb la mà

És sancionat amb un tir directe.

I quan comet una d'aquestes altre 5:

-Jugar de manera perillosa
-Carregar lleialment a un contrari si la pilota no està a distància de jugar-la
-Obstruir intencionadament a un contrari sense jugar la pilota
-Carregar el porter, llevat que aquest tingui la pilota, obstrueixi un adversari o estigui fora de l'àrea de meta
-Quan el porter fa més de 4 passes amb la pilota dins la seva àrea de penal

És sancionat amb un tir indirecte.



Quan l'àrbit considera que la falta ha estat greu treu una tarjeta groga que adverteix al jugador, i si considera molt greu o el mateix jugador fa dues faltes greu treu una tajeta vermella, que significa l'expulsió del jugador.

13.-En els tirs directes el jugador que els xuta pot xutar directament a marcar un gol, en canvi, en els tirs indirectes abans de xutar a gol l'han de tocar com a mínim 2 jugadors.

14.-Es produeix un penal quan una falta es fa dins de l'àrea, per xutar un penal la pilota a d'estar situada a 11m de la portería, els altres jugador a 9,15m i el porter sobre la línia de meta.

15.-Quan la pilota entra dins de la porteris i el gol és vàlid, el joc es reanuda tornant a sacar del mig del camp.

16.-Si la pilota surt fora del camp per una de les bandes, l'equip contrari al que la tirada saca de band.

17.-Si la pilota surt per una de les 2 bandes del fons del camp la pilota es xuta per l'equip contrari des del punt de còrner en cas de que saqui l'equip atacant, o des de la portería en cas de que saqui l'equip defensor.


Futbolista a destacar: Xavier Hernández i Creus

Sobrenoms: Xavi, el professor, el millor.

És un futbolista català nascut a Terrassa, Vallès Occidental, el 25 de gener de 1980.
Futbolista de gran classe, juga de centrecampista organitzador o mig centre, amb una excel·lent visió de joc, una ràpida passada en curt i un bon xut que li ha servit per a marcar bastants gols, alguns de gran importància. Ha estat considerat el successor natural de Josep Guardiola, encara que ha aconseguit fer oblidar les comparacions amb un joc més horitzontal.

Ha desenvolupat tota la seva carrera esportiva al FC Barcelona, club al que va arribar el juliol de 1991, quan només tenia 11 anys.

Va debutar al primer equip el 18 d'agost de 1998, de la mà de l'entrenador Louis van Gaal, amb motiu del partit d'anada de la Supercopa d'Espanya davant el Reial Mallorca. En el partit del seu debut va ser titular i va fer un gol. Durant la temporada 1998-1999 va anar alternant les seves actuacions amb el Barcelona B i amb el primer equip. Va debutar en la Primera Divisió el 3 d'octubre de 1998 al partit València CF 1-3 FC Barcelona. Pocs dies abans, el 16 de setembre de 1998, s'havia produit el seu debut a la Lliga de Campions de la UEFA.

Malgrat les seves intermitents intervencions amb els grans, va ser decisiu per a que el Barcelona es proclamés campió de Lliga en marcar un gol a camp del Valladolid que va valdre la victòria (0-1) i va ser clau per a la marxa de l'equip: el FC Barcelona era desè a la classificació i, a partir d'aquella victòria, va iniciar la remuntada amb què acabaria guanyant la Lliga.

En les temporades següents, Xavi es va anar guanyant una plaça definitiva a l'equip a poc a poc, alternant la seva posició amb Guardiola, fins la marxa d'aquest al Brescia al final de la temporada 2000-2001.

El 14 de maig de 2005 que Xavi va poder assaborir el seu tercer títol: el FC Barcelona es va proclamar campió de Lliga -la seva segona lliga particular-. A més a més, a l'estiu de 2005 es va proclamar campió de la Supercopa Espanyola contra el Betis; títol que repetiria un any després (20 d'agost de 2006) contra el RCD Espanyol marcant el primer gol del seu equip (3-0).
El 2 de desembre de 2005 va patir un trencament del lligament creuat anterior del seu genoll dret en un entrenament. Va estar apartat dels terrenys de joc durant cinc mesos, fins el 29 d'abril de 2006, quan va reaparéixer al partit de lliga que va enfrontar el FC Barcelona i el Cádiz CF al Camp Nou. La victòria del Barça aquell dia el va apropar a aconseguir la lliga 2005-06 una jornada després.
El 17 de maig de 2006 es va proclamar campió de la Lliga de Campions a l'Stade de France de París. El FC Barcelona es va imposar a l'Arsenal F.C. anglès per 2 gols a 1, encara que Xavi no va disputar aquest partit per no haver recuperat la forma totalment després de la seva greu lesió.

Ha estat internacional amb la selecció de futbol d'Espanya en 47 ocasions (8 de novembre de 2006). El seu debut com a internacional es va produir el 15 de novembre de 2000 al partit Espanya 1-2 Holanda.

Palmarés:

FC Barcelona
3 Copes Catalunya (2003-04, 2004-05 i 2006-07)
3 Lligues espanyoles (1998-99, 2004-05 i 2005-06)
2 Supercopes d'Espanya (2005 i 2006)
1 Lliga de Campions (2005-06)

Selecció espanyola
1 Medalla de plata als Jocs Olímpics de Sydney 2000.
1 Campionat del Món Sub 20 (1999)
1 Eurocopa (2008)

Individual
Millor jugador de l'Eurocopa 2008

Atletisme

Orígens:

Els seus orígens es remoten cap al 850 A.C.
Quan a l'Antiga Grècia estaven constantment en guerra;
els soldats, per distreures organitzaven jocs, en els quals es participaven
en diferents tipus de proves físiques, a aquest conjunt de proves se'ls va anomenar
atletisme.


Normes:

L'atletisme com a esport, consta de 10 normes generals:

1. No es pot envair el carril contrari al que s'està corrent.


2. No es pot sortir abans de que facin el tret que indica la sortida.


3. En la modalitat de marxa sempre ha d'haver-hi un peu tocant a terra.


4. No es pot tenir cap tipus de contacte físic durant l'esdeveniment amb cap altre concursant.


5. En les modalitats de salt, no es pot trepitjar la línia marcada al terra mentre es salta.


6. En la modalitat dels tres salts és obligatori fer-los en les marques que hi ha al terra.


7. No es pot sortir de la part interna del recorregut.


8. No es pot cambiar de carril durant la primera corva de la cursa.


9. Si un corredor surt dues vegades abans de que soni el tret de sortida queda descalificat de lacompetició.


10. En la modalitat de les valles, és obligatori saltar-les totes.

Mides del camp:

Els camps d'atletisme es poden distingir per la forma que tenen, que és ovalada, també es poden distingir perquè tenen 8 carrils, cada volta fa 400m, que estan formats per dues rectes i dues corves. Tenen unes línies de separació entre cada carril de 5 cm en els casos de pista dura i de 5x5x5 en els casos de pista d'herba. Els carrils tenen una amplada de 1,22m, i han de ser molt planes; no poden tenir un desnivell superior als 1:1ooom.

Estils d'atletisme:

Dins de l'atletisme existeixen diferents estils en els que es pot competir; com ara les curses, que són le més típiques i les que coneix tothom, en les que consisteix correr una certa distància, i el primer corredor a arribar a la línia de meta és el guanyador, en les curses es pot competir corrent per pista llisa o amb obstacles. Els salts, també són força coneguts, i consisteixen en saltar amb l'ajuda d'una pértiga o sense una certa altura o una certa llargada, existeixen diferents tipus de salt, el triple salt, el salt de llargada i el salt de pértiga són els més coneguts. Un altre tius de curses són les curses de relleus, en les quals es participa en equip, i cada equip té un testimoni, que s'han d'anar passant entre els corredors de l'equip i intentar ser el primer equip a creuar la lína de meta. Finalment un estil també molt conegut és el de llençament, que consisteix a llençar una gjavalina (llençament de javalina), un disc (llençament de disc) o una bola de ferro (llençament de pes) a la màxima distància possible, i l'atleta que ho tira més lluny és el guanyador.

Esportista a destacar: Michael Duane Johnson

(13 de setembre de 1967 a Dallas,Texas). Atleta nord-americà especialista en les proves de 200 i 400 metres. Va guanyar cinc medalles d'or olímpiques i posseeix la plusmarca mundial de 400 metres amb 43.18 segons.

A nivell internacional es va donar a conèixer en 1990 quan amb 22 anys va aconseguir en Edimburg una marca de 19,85 en els 200 m, que li van convertir en l'home més ràpid de l'any en aquesta distància, i únic a baixar de 20 segons.

En 1991 va aconseguir la seva primera medalla d'or en un gran campionat, vencent en els 200 m dels Mundials de Tòquio, amb un temps de 20,01. A més aquest any va acabar com líder mundial en ambdues distàncies, amb 19,88 en els 200 m aconseguits a Barcelona, i 44,17 en els 400 m aconseguits en Lausanne.

En 1995 va decidir per fi intentar el doblet (200 i 400 m) en un gran campionat, concretament en els Mundials de Gotemburg. L'experiència va resultar un complet èxit, malgrat la duresa que suposa disputar vuit carreres (eliminatòries, cambres, semifinals i final d'ambdues proves) en tan pocs dies. Johnson va aconseguir vèncer primer en els 400 m batent la seva plusmarca personal amb 43,39; tot just a 10 centèsimes de la plusmarca mundial, i pocs dies després va obtenir l'or en els 200 m amb 19,79, igualant la seva millor marca personal. Era el primer home a guanyar els 200 i els 400 m en un Campionat del Món. Per a completar la seva magnífica actuació, va guanyar una tercera medalla d'or en els relleus 4x400 m, encara que aquesta vegada sense plusmarca (2:57,32).
1996 seria el millor any de la seva carrera esportiva. El 23 de juny, poques setmanes abans de disputar-se els Jocs Olímpics d'Atlanta, va aconseguir batre precisament en Atlanta la vella plusmarca mundial dels 200 m, que obstentaba des de 1979 l'italià Pietro Mennea, que ho batés en la Universiada de Mèxic amb 19,72. Michael Johnson va fer 19,66 i va acabar així amb la plusmarca més antiga que quedava en l'atletisme.
En els Jocs Olímpics d'Atlanta va ser la gran estrella de l'atletisme, al convertir-se en el primer home a guanyar els 200 i els 400 m en uns Jocs. Als 400 m va vèncer amb autoritat i amb un gran temps de 43,44, el millor d'any.
Però el que més recorda dels Jocs d'Atlanta és la seva victòria en la final dels 200 m, que per a molts va ser la millor actuació atlètica fins aleshores vista en un estadi d'atletisme gràcies a la seva marca mundial de 19,32. Malgrat això, als Jocs Olímpics de Pequín del 2008, Johnson va perdre la condició de plusmarquista mundial d'aquesta distància a favor del jamaicà Usain Bolt, que va fer un temps de 19,30 segons. A Atlanta Michael Johnson no va participar en els relleus 4x400 m, cosa que no va impedir que Estats Units assolís una nova medalla d'or.

El 1999 finalment, després de molts anys d'intents bat la plusmarca mundial en els 400m.